No
sé exactament com començar la propera crònica. Potser el més sensat és dir el
que he sentit aquestes dues darreres setmanes, tot just el temps que fa que
vaig fer la Half Ironman de Berga: FELIÇ i ORGULLÓS del que he aconseguit. Tot
just és la 9ena triatló que faig i només he fet modalitats
Sprint(750m-20Qm-5Qm) i Olímpica(1500m-40Qm-10Qm), xò el que m’havia
d’enfrontar el passat 15 de Setembre, estava fora de qualsevol dels meus reptes
personals, una HALF(1900m-90Qm-21Qm).
Però
abans vull agrair la força que em va transmetre la família Moreno-Sevilla,
sense ells això no hagués passat mai(Moly-Maikel, moltes gràcies); i
especialment al meu company de fatigues i de reptes, Maikel, ets un crack i a
la vegada un exemple a seguir per molts. Els teus consells tot just abans de
pujar a l’autocar camí al pantà de Baells em van fer mantenir el cap fred i no
enfonsar-me abans de començar el repte. Gràcies i no em cansaré mai de dir
Gràcies amic.
Tot va començar
el dissabte 14; arribada pel matí a Berga i anem a buscar el dorsal; fins aquí
tota anava bé i sense gaires nervis, més enllà de la tensió que es començava a
viure pels carrers de Berga, veient altres triatletes. Dinar amb la família i
al acabar, cap al Pantà a deixar les bicis en el box T1. Tot just arribar al Pantà
la vista impressiona i els nervis comencen a ser més evidents. Després de
deixar la bici, cap a Berga a buscar a les famílies per anar al briefing i a la
pasta party. Al briefing ja vaig començar a tenir els primers indicis d’agobio
i de que això era més “heavy” del que em podia imaginar. Em comença a fer mal el
cap, suposo que és la tensió; anem a la pasta party i al finalitzar decidim
anar cap al hotel per descansar. Deixo tot el material enllestit i prepara’t i
el torno a revisar. Estic cansat i segueix el mal de cap però Núria em facilita
un “Espidifen” i aconsegueixo adormir-me ràpidament. Cap a les 5 del matí sento
com plou i només em ve al cap un desig: sisplau que pari, ja que plovent , la
part de bici pot ser un veritable infern. M’aixeco mentres la família segueix
dormint, i Maikel i jo anem a esmorçar. Anem amb els horaris previstos, tot de
moment amb total normalitat i el més important, a parat de ploure i encara
queden prop de 3 hores per començar la half. Despertem a la família i ens
despedim per anar a buscar els autocars que ens portaran cap al Pantà de
Baells; abans deixem la bossa amb el material de córrer en el box T2.
No tinc fred a
pesar d’aixecar-se un dia fresquet per les pluges de la matinada; els nervis,
em fan no notar el fred, suposo.
Arribem al Pantà
dels primers i amb suficient temps per anar amb calma; però, la primera
sorpresa, la roda del darrera de la bici totalment desinflada!!! Hauré punxat?
Ràpidament veig un de la organització i anem amb la bici al servei tècnic; la
tornen a inflar i em diuen que no veuen indicis de punxada i potser sí la vàlvula
un pel tocada. Em diuen que si veig que es desinfla 30’ abans de començar que
em canviaran la càmera de la roda i llest. Això més enllà de tranquil·litzar-me
em comença a neguitejar i de la tensió ja acumulada es suma aquest contratemps.
Intento mantenir el cap fred però qualsevol pensament em trenca la parla.
Intento parlar per Mobil amb la família però no puc ni pronunciar 4 paraules
seguides. Estic molt nerviós i a l'hora sento una emoció molt forta. Tenia una
lluita interna minuts previs que no em deixaven mantenir la calma, però
aconsegueixo refer-me quan veig arribar a la família. Ells saben de la meva
tensió i només sento paraules de l’orgullós que estan només pel fet
d’enfrontar-me a aquest repte. Veig als meus peques i només vull abraçar-los,
crec que per primera vegada veig en els seus ulls l’orgullós que estan del seu
pare. Això em va donar vida i a pesar que les paraules no em sortien de
l’emoció, només em va venir una frase al cap: Sóc afortunat de la família que
tinc, així que ara em toca disfrutar. JA SOC CAMPIÓ…
Primer objectiu:
Sortir el més sencer de l’aigua sense gastar gaires forces; és la part més
fluixa que tinc amb diferència, xò aquests darrers mesos m’he aplicat en la
part de l’aigua i la millora ha estat considerable; xò encara així sabia que
sortiria dels darrers; això no em neguitejava, si més no que havia de sortir de
l’aigua en menys d’una hora per no quedar eliminat. I el temps va sortir sota
el previst, 42’13”, potser 2’/3’ per sobre de les simulacions prèvies on
m’havien arribat a sortir parcials de 39’/40’.
Segon objectiu:
transició amb calma, comprovar la roda del darrera(bon senyal, la roda no
sembla desinflada) i encarar les primeres rampes sense sobresalts; però el
sortir sencer de l’aigua em va revifar i en els 1,6 qm de pujada cap a la
nacional cap a Berga vaig passant a triatletes que em sembla que ja vagin molt
clavats! Marc vigila que això ho acabaràs pagant! Xò em sentia més còmode del
que em podia pensar i vaig anar mantenint un ritme còmode i sostingut. Al final
de la primera volta, la primera sorpresa, em trobo amb Maikel i el sobrepasso.
Ni m’imaginava
que acabaria agafant-lo en la part de bici, no era l’objectiu. Xò tot just
passar-lo, primers símptomes de càrrega del quàdriceps esquerra cosa que em fa
aixecar un pèl el peu del pedal pensant en la part de córrer. Així varem anar
passant-nos en la segona volta fins arribar junts a la segona transició. Temps:
3h20’(aquí es sumaven les transicions de l’aigua a la bici i de la bici al córrer).
Segon objectiu completat i només quedava el córrer. Només dic… JA!JA!JA!
Tercer objectiu:
que els quàdriceps tornessin al seu lloc. I es que tot just posar peus a terra,
els dos músculs van pujar com si d’una molla es tractés; quin mal! No podia pràcticament
ni caminar i ja sabia que els 21Qm serien un infern; fins i tot va venir el
pensament que així abandonaria. Aconsegueixo ficar-me les deportives i surto
del box mig desorientat, però intento marcar-me un “trote” que em permeti anar
avançant. Anava amb el cap baix i només pensava en recuperar la musculatura.
Aconsegueixo arribar a l’alçada de la claca i sento els seus ànims però el defalliment
de les cames no em permeten ni aixecar el cap. Vaig considerablement cascat i
encara em queda molt! Xò al anar passant els qm’s, les cames tornen a
reactivar-se i els quàdriceps ja no em fan tant de mal; això m’anima i noto que
la musculatura torna a agafar un estat decent a pesar dels dolors i de la
fatiga ja acumulada, així que encaro una segona volta molt més sencer i el
pensament d’abandonar es comença a diluïr. Si això li sumem als corredors que
anava passant, el meu estat d’ànims anava en positiu a cada passa que feia.
Torno a veure a la claca i ara si que els puc veure la cara; això ha canviat
senyors i el final està més aprop. Cada cop que veia al Maikel i ens creuàvem,
eren crits d’ànims i de força cap a mí.
Encaro la tercera
volta, poc més de 7 qm’s i això ja està, però les forces són mínimes si es que
en quedaven i ja només podia córrer amb el cor. A falta d’uns 3 qm’s ens tornem
a crear amb en Maikel per darrer cop abans de l’arribada, i només sento un
crit: Marc ets un puto FINISHER!!! Només 3 qm’s!!! Són els 3 qm’s més feliços
que he corregut mai, no noto dolors, no sento a la gent, no veig a ningú, només
sento una veu interna que em fa repassar aquests darrers 4 mesos i el gran
esforç i constància que m’ha fet arribar fins aquí. No m’ho puc creure, ho aconseguiré.
A falta de 2 qm’s, se’m va ocorre mirar per primer cop el rellotge! Ostres!
Però si baixaré de les 6 hores i sobradament!
Encaro l’última
recta, ja veig a la família, sento els seus aplaudiments, les seves paraules,
les seves cares d’alegría. Sou aquí i sou vosaltres els que m’heu fet acabar
aquesta animalada. Abans de trepitjar la moqueta blava, allargo la mà per fer
els últims metres amb els meus fills, però el Gerard estava dormint en el el
cotxet, així que veig a la Laia allargant la mà i amb un somriure d’orella a
orella, l’agafo i encarem els últims metres. La veig feliç, disfrutant dels
últim metres i sento el meu dorsal pels altaveus. 5 metres, 4m,3m, 2m, 1m…. SÓC
un PUTO FINISHER!!!!! Temps final 5h45’!!!!!
Ploro, ploro i no deixo de plorar; ho he aconseguit i la meva filla m’abraça. És real, ja no és un somni i no m’ho acabo de creure. Veig a la família i només desitjo abraçar-me amb ells i compartir aquesta fita amb ells. S’ho mereixen tant o més que jo.
Maikel, ja està
tot dit. I tornaré a dir lo del principi: Gràcies i no em cansaré mai de dir
GRÀCIES amic.
Papa, mama… vosaltres em vareu dir que quan era petit un cop us van dir que repte que em plantegés, repte que aconseguiria; no sé si això és cert del tot, però aquest cop teníeu tota la raó. No em canso d’agrair-vos la vostra constància en venir als reptes que em proposo i com sempre us dic: sou els meus fans number 1. Gràcies de tot cor pel que feu i fareu.
Núria… sense tú
això no sería real ni possible, la teva paciència, el sacrifici per matinar
quan podries estar descansant(t’agrada dormir J), el cuidar als petits quan el papa està
entrenant, … només et puc dir això: T’estimo
